Vagi per davant, en CiU no he cregut mai. Vagi per davant també, tot el que dic és parlant en clau de independència, no de polítiques socials o econòmiques.
El 2012 va ser un punt d'inflexió i no tinc dubtes respecte que Mas va saber llegir-lo perfectament. Calia donar un tomb a tot plegat i calia fer-ho ja. Mas convoca eleccions i en el seu programa hi col·loca punts tant importants com el referèndum per la independència i la creació de les estructures d'estat. Demana una gran majoria per poder assolir aquests grans objectius de la societat catalana. Com a resultat de les eleccions no aconsegueix aquesta gran majoria, però sí un soci en el que són els grans objectius.
Mas recull el desig de la gran majoria de catalans de poder-se expressar en les urnes respecte el seu futur dins l'estat espanyol, sent una de les opcions la creació d'un nou estat català independent.
Mas veu el problema que li ve a sobre i intenta aconseguir una gran majoria vers el desig de fer un referèndum, sense posicionar-se mai per l'estat independent.
Ja sabeu com va anar tot. Quan ens deien que Espanya enviaria els tancs, dèiem: "Llavors ja haurem guanyat". Finalment tot va quedar en un "No ens ho han deixat fer, què hauríem d'haver fet, no votar?". Aquell valor que semblàvem demostrar quan dèiem "Que vinguin, que vinguin", va quedar en un no res.
Hem votat, que és el que Espanya no volia. Amb un parell de pebrots.
Hem oblidat el que volíem i el que ens havien promès: un mandat popular.
Mas presenta un full de ruta, on apareixen primer unes eleccions plebiscitàries on concorren llistes unitàries de partits independentistes i els partits tradicionals no-independentistes. Aquest punt és condició sense la qual no hi hauran plebiscitàries. Dins el mateix full, a un màxim de 18 mesos després les primeres eleccions, apareixen les segones, eleccions constituents, més un referèndum per la independència.
Ara és moment de mirar pel país. Tots units a les urnes. Ho hem de fer plegats.
Junts per fer què? Eines d'estat. Ja som majoria al parlament per això i, suposadament, portem fent-ho des del 2012. Si hi ha plebiscitàries ara, hauria de ser per posicionar-nos vers la declaració d'independència. Perquè no en parlem d'això?
El full de ruta d'en Mas té el punt culminant en les darreres eleccions, les constituents, on també es farà un referèndum vers la independència de Catalunya. S'entén de l'enunciat que aquestes eleccions seran ja normals, amb partits polítics i sota les lleis espanyoles. Perquè sí, el full de ruta culmina amb una proclamació d'independència si s'ha guanyat el referèndum.
Els catalans tindrem tots els ets i uts per poder decidir què votar en referèndum. Ja no caldrà la opció federalista, donat que haurem construït eines d'estat. Ja serem un estat (??!! És això la tercera via?)
Estarem 18 mesos fent el que ja podem fer ara amb majoria sobiranista. I el referèndum final té escenaris de bogeria:
Ambdós escenaris són contraris al nou estat català. L'entrada de Podemos no fa sinó que empitjorar el possible escenari favorable.
Entenc que he estat arriscant-me a l'hora de proposar dues lectures dels fets, i que puc haver-me equivocat al titllar-ne una d'autonomista, quan la gent que la defensa ÉS independentista. Però hi ha una cosa que és certa en tot el que he dit. He perdut la confiança en Mas. I la tenia, com molts de vosaltres.
Que estiguem parlant ara de llistes unitàries o punts comuns és una de les meves queixes. Perquè crec que ens és igual als no-afiliats-a-partits-polítics com ho facin. El que volem és que ho facin. Ens han passat el problema a nosaltres, els no-afiliats-a-partits-polítics, perquè ens barallem. I l'ANC s'hi ha ajuntat per veure si també suquen. Ara tothom vol cadira al Parlament, bé, els amb-aspiracions-a-tenir-càrrec. La resta el que volem és la independència.
Pel meu gust, pel que fa a les eines d'estat i el referèndum per la independència, el full de ruta actual d'en Mas i les propostes que portava al programa en les eleccions del 2012 són iguals. Estem repetint, en un bucle.