Podré tan sols pensar-hi... tot el temps que calgui?

Blog
Nov 14, 2015
Lluís Turró Cutiller
2,306
0

En un malson (no pregunteu perquè ho recordo) sóc dins una classe. Sona música celestial i entra la professora. Em somriu. No puc més que pensar que la felicitat existeix i que els àngels tenen gènere.

Per millorar encara més les coses, a la taula hi trobo una tablet. Però quan vaig per agafar-la, tot pensant en impressionar, una ma més ràpida l'arreplega. "Vols jugar o aprendre?"

Enlloc de deixar-ho, allargo la ma per recuperar el dispositiu i mostrar què pensava fer, però em surt un gest matusser, brusc, i m'acaba comportant l'expulsió de classe.

Tossut encara, intento entrar i explicar-me, però el somriure de cortesia ja no hi és i prenc consciència de no haver après res per estar massa embadalit. "Fora! Expulsat!"

Tot intent de corregir-ho es capgira. Veig la porta, hi camino, però cada cop és més lluny.

"Va... desperta!"

Va, concentra't!

Per concentrar-se cal estar motivat. No importa la pressió que hi hagi, ni l'objectiu, ni els terminis. Si ens motivem, acabarem concentrant-nos. La motivació arriba fàcilment amb la sensació de crear. Aquesta i la de comprendre són molt semblants i ambdues agradables. Per crear el que sigui abans ho has de comprendre profundament.

Invertim el temps de major concentració en comprendre i descriure. Som conscients d'aquest fet quan, havent passat un temps de desconnexió, se'ns demana que re-inventem una part d'un treball. És repetir, sí, però sense la motivació de crear. La perspectiva fa veure el conjunt com un escull en tota la seva dimensió. Una aproximació bona, és convertir les millores en noves creacions (visca els subsistemes!). "Vaig a extreure i a crear un subsistema reutilitzable", et dius. I la motivació ve sola.

Recuperar el cap per a la vida normal porta un temps, i és proporcional al temps de concentració. "És raret", sents algun cop que et diuen. Qui ho vulgui comprendre, li recomano intentar convertir costums sorgides del dia a dia en processos lògics. I quan estigui ben capficat en la feina, que contesti una pregunta tan simple com "On vols dinar?" o "Què vols dinar?". Si ets afortunat, no pares atenció. Si ho ets menys, mostres aquella cara de no ser-hi del tot i tenir dificultat per comprendre la pregunta. Si realment no tens cap sort, respons coses com "aquí o no... depèn dels continguts" o "comestible líquid amb consistència, per xarrupar de manera desatesa". Sí, rarets.

"Podré tan sols pensar-hi... tot el temps que calgui?"

No és una queixa. És confessar una por: que la concentració no vingui, t'abraci i faci desaparèixer l'entorn, que la vegis com un dibuix al carbó enlloc de línies (connexions) ben traçades. Que es torni flonja i perdi l'estructura, que la professora somrient t'expulsi i no puguis tornar a classe per aprendre... que ja no serveixis.

0 review(s)

Comments