Laments al voltant de l'independentisme

Blog
6/10/17
Lluís Turró Cutiller
11.619
0
independencia referendum

Laments que són mentides. Laments que busquen que res canvií. Laments d'opressors i de covards.

Perquè no parlen?

Ja es va parlar, recordeu el Pacte Nacional pel Dret a Decidir. Un vuitanta percent de la població volia un referèndum. EL REFERÈNDUM, amb la pregunta clara sobre la independència de Catalunya.

Perquè es barallen?

No és real. No hi ha una baralla entre la gent que vol expressar-se votant No i la gent que votaria SÍ. La violència i la imposició venen d'aquells que no ens volen deixar expressar. Alguns de cara, com la ultra-dreta, PP i C's, d'altres amb mentides i subterfugis, com PSC i CSQEP.

La societat està dividida en parts iguals.

No és real. Sabem que hi ha un cinquanta percent que vol activament la independència. Ho sabem perquè s'han manifestat i han votat. Sabem que un vint-i-set percent vol activament quedar-se a Espanya. I tenim els votants del PSC i CSQEP que, en un moment o altre, se'ls ha enganyat dient que es volia un referèndum pactat. Sabem que els dirigents volien enganyar-los, però no sabem del cert què pensa el votant.

Però per sobre de tot això, el vint-i-set de setembre es votaven partits, no la independència.

Si extrapolem el suport a la independència via manifestacions, llavors no hi ha color. Pel dotze d'octubre, per omplir plaça Catalunya, cal que vingui gent de fora. Les manifestacions per la unitat d'Espanya són, des de sempre, un fracàs. Espanya no motiva prou.

És il·legal

És l'eufemisme del No vull saber el resultat. D'acord, és il·legal a Espanya, i què? Si ens emparem en la legalitat per sobre dels drets fonamentals i les injustícies, mai canviarem res. I el reguitzell de canvis fets és molt llarg. Esclavitud, masclisme, homofòbia...

Ja sé, alguns direu que aquests casos no són comparables a voler la independència. Teniu raó. Però són comparables a treure el dret d'expressió a la gent. Als del Sí i als del No. És el que heu fet.

Per acabar...

Sento dir-ho, però els que us lamenteu així sou uns querellots. No heu tingut valor per posicionar-vos vers una pregunta clara. Volíeu que guanyés el No per pebrots, sense una votació. Els vostres laments no em fan llàstima. Em fastiguegen.

'Hacienda' també dirà SII

Blog
3/5/17
Lluís Turró Cutiller
7.368
0

Després de tres anys pagant a la Hisenda Catalana, usant el mètode de Sobirania Fiscal ideat per Catalunya Diu Prou (Ara o Mai), aquest any el meu gestor em diu que, amb les festes de Setmana Santa, s'ha fet impossible pagar abans del dia 15, així que liquidarà a la Hacienda. Ja sé que reben els diners igualment, però que voleu que us digui, em va entrar mal de panxa.

Canvis per a no canviar

A principis d'any, Montoro anunciava que a partir de l'u de juliol hi hauria canvis en la manera com es liquida l'IVA trimestralment. No se n'ha sentit res més des de llavors, per tant tot quedarà igual. Sembla que liquidar, el que és liquidar, ens liquidaran igual.

Sí canviarà com declaren l'IVA les grans empreses (més de sis milions l'any), els grups d'IVA i els inscrits en el Registre de Devolució Mensual de l'IVA. El sistema ideat per la Hacienda es diu Suministro Inmediato de Información, escurçant SII. Aquest SII de la Hacienda permetrà que els afectats deixin de presentar alguns models, com el resum anual d'IVA (390), per exemple. Per tal de gaudir d'aquests avantatges, queden en mans dels implantadors de sistemes informàtics necessaris per poder subministrar immediatament informació.

A tot l'estat, hauran d'usar obligatòriament el SII uns seixanta-tres-mil contribuents, que representen un vuitanta percent de la facturació empresarial.

Posant-ho fàcil?

Mireu, em peto de riure quan a la pàgina de la Agència Tributària Espanyola anuncien el sistema com una renovació necessària després de trenta anys usant l'anterior sistema. Calia facilitar els tràmits. Facilitar què? I a qui? Per donar-vos una idea: si vols connectar amb la Agència Tributària cal que ho facis usant un client Web Service amb el protocol SOAP. Tranquil, vol dir Simple Object Access Protocol. Així encara semblaràs més simple si no connectes.

Som al 2017 i qualsevol empresari pot moure milers d'euros entre comptes bancaris sense cap problema. Però el mateix empresari segueix no podent comunicar amb Hacienda sense vendre's l'ànima al diable.

A tot això, ve la independència

Per l'u de juliol, Oriol Junqueras va anunciar la posta en marxa de la Hisenda Catalana. Ja sabeu, aquelles coses que quan les diuen se't posa pell de gallina i t'estimes un piló per ser tan collonut i tan català.

Ara seriosament, heu rebut cap notificació respecte el que s'ha de fer? Tindrem un gran cartell que posi Hisenda Catalana mentre declarem a Hacienda usant el SII?

Es parla molt de ser rigorós i de fer les coses bé.

Llavors, per què anem de bòlit?

La cinquena onada

Blog
4/3/17
Lluís Turró Cutiller
11.764
0

Hi ha dies que seria millor esborrar-los. Avui n'ha estat un. Un dels clouds que utilitzo ha fallat al actualitzar dels repositoris estàndard. El resultat és un cloud mort. Una nit de rescue mode. Una visita personalitzada a cadascun dels paquets que es proposava instal·lar.

Quan el que no pot fallar, falla

Les actualitzacions des de repositoris es fan executant transaccions. Si una transacció s'acaba amb èxit, la operació es dóna per bona. Sinó, la operació es cancel·la. Li diem atomicitat i fa que el mon sigui un pèl més segur.

Però, què passa quan, malintencionadament, s'informa malament al sistema que executa transaccions? En principi, les regles entre elements d'un sistema les controla el propi sistema, així que, per poder informar malament cal trobar abans una errada. Per exemple, un paquet no informa correctament de les seves dependències. Sigui quin sigui l'exemple, no és fàcil, però és possible. Si aconsegueix infiltrar-se pot acabar executant una operació que no permetrà reiniciar el sistema que controla la transacció. Fallarà.

L'algorisme de xifrat SHA1

Fa un temps, els bancs avisaven que substituïen l'algorisme SHA1 pel SHA256 en les connexions als TPV virtuals. Això no és estrany, és normal fer millores. Potser no és tan normal que les millores siguin substitucions sense compatibilitat descendent, i que s'avisi amb un termini molt curt. Perquè així va ser, l'avís va venir acompanyar d'un ultimàtum: ha d'estar tot abans de dia D.

Això va ser el 2016. El 2017 llegim que Google a trencat el SHA1.

El 2015 es sabia que el SHA1 podria trencar-se en el període d'un any. Que això vagi lligat al canvi precipitat dels bancs, a les "caigudes" dels sistemes S3 d'Amazon i el Google Cloud, no seria d'estranyar.

Aprofitar una caiguda per refer tot allò que no és ja segur del teu sistema acaba sent una excusa perfecte. "El sistema ha caigut, però ja l'hem refet i funciona de nou amb millores". "Oh, gràcies!". És millor això que dir "Sabíem que no era segur, ara ja ho és".

I?

Potser us semblarà que estic lligant amb pinces coses molt diferents. No pas. Estan molt lligades. Els forats de seguretat en grans sistemes, són també grans, obvis i es poden detectar amb més facilitat. Cert que poden ser més catastròfics, però per això són redundants i tenen còpies de seguretat.

Però que passa amb els forats de seguretat en sistemes petits, no tan evidents i amb poc manteniment. El temps de resposta és molt més lent i conviuen amb problemes coneguts durant un període més llarg. Són el riu on les males intencions es treuen la set.

Cal patir?

Moderadament, però sí.

Voldria recordar que per declarar els nostres tributs, fins fa poc utilitzàvem un sistema completament insegur. És més, les instruccions per executar-lo obligaven a despullar de tota seguretat el navegador d'Internet. El problema és lluny de la solució. Encara es continua enviant instruccions a usuaris finals amb coses com "Allà on diu 'Aquest lloc no es de confiança', premeu 'Continuar igualment'".

Quantes vegades mireu els permisos que requereix una aplicació de mòbil? Quantes vegades us heu preguntat perquè necessita tal permís tal aplicació? És el desgranatge de permisos adequat a les particularitats dels programes? La càmera del mòbil no té pilot per mostrar quan és activa, sabeu quantes aplicacions tenen accés a la càmera?

Potser després d'una nit com la d'avui no és bo escriure res, però ara tampoc em posaré a dormir, oi?

Els grans ja han reaccionat al SHA1. Els petits trigaran més. És la cinquena onada.

Google Drive, com compartir i evitar la sensació de desordre

Blog
21/9/16
Lluís Turró Cutiller
12.417
0

"Marco l'arxiu com compartit, els usuaris reben la notificació i podem començar a treballar. Però quan passa un temps, ja ningú troba res. És com si desaparegués la informació. Amés, mai està ordenat."

La sensació de desordre en arxius compartits

Els arxius compartits un a un, s'acumulen dins una carpeta del Drive anomenada Compartit amb mi. Una bona pràctica seria moure aquests arxius a l'estructura de directoris que tinguem creada. Això es pot fer sense por a crear duplicats, l'acció crea un enllaç a l'arxiu original. Tot i ser una bona pràctica, obliga a qui rep la notificació a entrar al Drive i posar-hi ordre. Quan la quantitat d'arxius a compartir és alta, no és una bona solució. Un altre efecte secundari de compartir arxius un a un i ordenar-los tan punt arriben, és que el directori on finalment s'ordenen no serà el mateix per a tots els usuaris. Quan es vulguin referir a un arxiu concret per la seva trajectòria, no podran.

Les carpetes compartides van també a parar a la carpeta Compartit amb mi. Hi van amb tota l'estructura que tingui creada i tots els arxius guardats. Les carpetes compartides també es poden moure a l'estructura pròpia, sense por a crear duplicats. Un avantatge de les carpetes compartides és que la ordenació que contenen és visible a tots els usuaris amb qui es comparteix. Qualsevol canvi d'estructura serà visible a tots. Qualsevol arxiu afegit, sigui quin sigui el propietari, serà visible en el punt on s'hagi afegit. Per a tothom igual.

Un desavantatge de les carpetes compartides, és que les notificacions de canvis funcionen molt diferent. Pot haver-hi activitat i no assabentar-nos de res. Per evitar això, el Drive disposa d'un icona de informació que obre una llista d'activitat. La llista mostra canvis, insercions, esborrats. Un resum de què s'ha fet i qui ho ha fet.

Resumint

Quan compartir arxius un a un

  • Quan els arxius sobre els que es treballa són poca quantitat.
  • Quan tenen un protocol d'inici i final clars.
  • Quan el propietari deixa de compartir un cop assolit el final.
  • Quan es fa un canvi de propietari, creador a receptor, i es deixa de compartir.

Quan compartir en carpetes

  • Quan hi ha molta quantitat d'arxius.
  • Quan és un grup de treball, més de dos.
  • Quan l'ordre, directoris, sigui important.

Tinc que deixar de compartir un a un si comparteixo carpetes?

No, de fet, és una bona idea. Compartir arxius que ja són dins carpetes compartides. Es gaudeix de les avantatges de les notificacions, i l'arxiu queda ordenat. L'únic desavantatge és que la carpeta Compartit amb mi s'omple i no queda constància de si l'arxiu ja és dins una carpeta compartida.

Va bé saber...

  • Els arxius tenen propietari, que és qui finalment pot decidir quan deixar de compartir un arxiu.
  • Quan s'esborra un arxiu que han compartit amb tu, únicament deixa d'estar compartit amb la persona que l'ha esborrat.
  • Quan s'esborra un arxiu dins una carpeta que han compartit amb tu, amb permís de modificar, l'arxiu s'esborra realment.
  • La paperera que rep els documents esborrats és la del propietari de l'arxiu.
  • Quan comparteixes un arxiu, aquest va a parar a una carpeta, ordenada per data, anomenada Compartit amb mi.
  • Quan mous un arxiu de la carpeta Compartit amb mi a la estructura de carpetes del teu Drive, no es duplica l'arxiu, simplement es crea un enllaç a l'arxiu original.

Ara el problema es diu Torra i Calvis?

Blog
10/5/16
Lluís Turró Cutiller
10.838
0
anc independencia

No deixen de meravellar-me les coses de l'Assemblea Nacional Catalana. Ara resulta que si Torra i Calvis no poden presentar candidatures és un escàndol i s'enfonsa tot. I se'n fan ressò els mateixos mitjans, mitjans subvencionats, que en el seu dia van dir que Jordi Sànchez era el president del consens. A qui van preguntar per saber quin era el consens? Encara no es sabia quin seria el secretariat nacional, que és qui finalment escull president. Ja us ho diré: no van preguntar a ningú. No calia. Fora l'entorn del que hauria de ser la societat civil, ja s'havia decidit qui seria el president. Punt.

Les maniobres internes per aconseguir que tot sembli democràtic són, però, complexes. Com exemple i ben recent, Liz Castro s'encarava amb Jaume Marfany acusant-lo d'haver-li dit que no es presentés per a presidenta. I compte, que ara el mateix Marfany defensa una llista per a la transparència dins l'ANC. Bé, ja m'explicareu.

Podeu trobar detalls de la discussió entre Castro i Marfany a Picabaralla pública entre Jaume Marfany i Liz Castro per les eleccions de l'ANC. Pel meu gust, dir-li picabaralla a una denúncia en tota regla diu ben poc (o potser molt) de Vilaweb. El mateix Marfany s'ha hagut de menjar acusacions d'antics companys del secretariat nacional en converses recents al Facebook.

Però tornem al punt on vull anar. És realment tan important quins siguin els membres del secretariat nacional?

Fem una cosa. Preguntem-nos quants catalans independentistes votarien a favor de seguir les promeses electorals fetes per Junts pel Sí les passades eleccions plebiscitàries. Preguntem-nos després quants dels mateixos donarien suport a la resolució presentada i aprovada al Parlament el passat 9 de novembre de 2015. La Resolució 9N. No cal suposar molt. La gran majoria recolzaria tant les promeses com la resolució, oi? Per això els vam votar!

Donant per certa la darrera afirmació, un diria que la societat civil, representada per l'Assemblea Nacional Catalana, hauria de pressionar als polítics catalans perquè no surtin del seu propi full de ruta. Per què doncs, tenim sempre la sensació que l'ANC és més al costat dels polítics que no del nostre? Serà que els membres més pesants del secretariat nacional estan més pendents d'aconseguir fites polítiques, que no de representar la societat civil? On és Carme Forcadell? Bé, ja m'enteneu...

Així doncs, no hauria de ser tan important qui formi el secretariat nacional. Perquè la seva feina es transmetre als polítics el que pensa la societat civil. I per saber-ho, us ho han de preguntar. Deixeu de pensar que els que són al capdavant en saben més. És erroni. No us fixeu només en allò que han fet bé, les samarretes i els onze de setembre, sinó en el que no s'ha fet o s'ha fet malament. On són les signatures del "Signa un vot"? Desaparegudes per què es demanava exigir una DUI? On són les denúncies signades el 9 de novembre de 2014, quan es va fer la consulta?

Si voleu que es respecti la resolució presentada i aprovada el 9N, ho heu de fer saber. Si no us ho pregunten i parlen per ells, protesteu. El que digui el president de l'ANC representa a tots els membres de l'ANC. No us deixeu enserronar.

Les pressions d'alguns polítics per evitar l'acció als carrers serà gran. Veieu l'exemple, sinó, de l'ínclit Francesc Homs, dient que la campanya Sense Por ens ha tret el somriure. Senyor Homs, el somriure mantingut et fa posar cara de tòtil. Ja hauria de saber-ho.

Un servidor es va donar de baixa de l'ANC quan va veure com funcionaven les coses. No feu el mateix, no vaig fer bé. Aquesta oportunitat que tenim per davant és única i no podem deixar-la només en mans de polítics, i menys en mans dels que ho volen ser.