Laments al voltant de l'independentisme

Blog
10/6/17
Lluís Turró Cutiller
6,074
0

Laments que són mentides. Laments que busquen que res canvií. Laments d'opressors i de covards.

Perquè no parlen?

Ja es va parlar, recordeu el Pacte Nacional pel Dret a Decidir. Un vuitanta percent de la població volia un referèndum. EL REFERÈNDUM, amb la pregunta clara sobre la independència de Catalunya.

Perquè es barallen?

No és real. No hi ha una baralla entre la gent que vol expressar-se votant No i la gent que votaria SÍ. La violència i la imposició venen d'aquells que no ens volen deixar expressar. Alguns de cara, com la ultra-dreta, PP i C's, d'altres amb mentides i subterfugis, com PSC i CSQEP.

La societat està dividida en parts iguals.

No és real. Sabem que hi ha un cinquanta percent que vol activament la independència. Ho sabem perquè s'han manifestat i han votat. Sabem que un vint-i-set percent vol activament quedar-se a Espanya. I tenim els votants del PSC i CSQEP que, en un moment o altre, se'ls ha enganyat dient que es volia un referèndum pactat. Sabem que els dirigents volien enganyar-los, però no sabem del cert què pensa el votant.

Però per sobre de tot això, el vint-i-set de setembre es votaven partits, no la independència.

Si extrapolem el suport a la independència via manifestacions, llavors no hi ha color. Pel dotze d'octubre, per omplir plaça Catalunya, cal que vingui gent de fora. Les manifestacions per la unitat d'Espanya són, des de sempre, un fracàs. Espanya no motiva prou.

És il·legal

És l'eufemisme del No vull saber el resultat. D'acord, és il·legal a Espanya, i què? Si ens emparem en la legalitat per sobre dels drets fonamentals i les injustícies, mai canviarem res. I el reguitzell de canvis fets és molt llarg. Esclavitud, masclisme, homofòbia...

Ja sé, alguns direu que aquests casos no són comparables a voler la independència. Teniu raó. Però són comparables a treure el dret d'expressió a la gent. Als del Sí i als del No. És el que heu fet.

Per acabar...

Sento dir-ho, però els que us lamenteu així sou uns querellots. No heu tingut valor per posicionar-vos vers una pregunta clara. Volíeu que guanyés el No per pebrots, sense una votació. Els vostres laments no em fan llàstima. Em fastiguegen.

Ara el problema es diu Torra i Calvis?

Blog
5/10/16
Lluís Turró Cutiller
5,692
0

No deixen de meravellar-me les coses de l'Assemblea Nacional Catalana. Ara resulta que si Torra i Calvis no poden presentar candidatures és un escàndol i s'enfonsa tot. I se'n fan ressò els mateixos mitjans, mitjans subvencionats, que en el seu dia van dir que Jordi Sànchez era el president del consens. A qui van preguntar per saber quin era el consens? Encara no es sabia quin seria el secretariat nacional, que és qui finalment escull president. Ja us ho diré: no van preguntar a ningú. No calia. Fora l'entorn del que hauria de ser la societat civil, ja s'havia decidit qui seria el president. Punt.

Les maniobres internes per aconseguir que tot sembli democràtic són, però, complexes. Com exemple i ben recent, Liz Castro s'encarava amb Jaume Marfany acusant-lo d'haver-li dit que no es presentés per a presidenta. I compte, que ara el mateix Marfany defensa una llista per a la transparència dins l'ANC. Bé, ja m'explicareu.

Podeu trobar detalls de la discussió entre Castro i Marfany a Picabaralla pública entre Jaume Marfany i Liz Castro per les eleccions de l'ANC. Pel meu gust, dir-li picabaralla a una denúncia en tota regla diu ben poc (o potser molt) de Vilaweb. El mateix Marfany s'ha hagut de menjar acusacions d'antics companys del secretariat nacional en converses recents al Facebook.

Però tornem al punt on vull anar. És realment tan important quins siguin els membres del secretariat nacional?

Fem una cosa. Preguntem-nos quants catalans independentistes votarien a favor de seguir les promeses electorals fetes per Junts pel Sí les passades eleccions plebiscitàries. Preguntem-nos després quants dels mateixos donarien suport a la resolució presentada i aprovada al Parlament el passat 9 de novembre de 2015. La Resolució 9N. No cal suposar molt. La gran majoria recolzaria tant les promeses com la resolució, oi? Per això els vam votar!

Donant per certa la darrera afirmació, un diria que la societat civil, representada per l'Assemblea Nacional Catalana, hauria de pressionar als polítics catalans perquè no surtin del seu propi full de ruta. Per què doncs, tenim sempre la sensació que l'ANC és més al costat dels polítics que no del nostre? Serà que els membres més pesants del secretariat nacional estan més pendents d'aconseguir fites polítiques, que no de representar la societat civil? On és Carme Forcadell? Bé, ja m'enteneu...

Així doncs, no hauria de ser tan important qui formi el secretariat nacional. Perquè la seva feina es transmetre als polítics el que pensa la societat civil. I per saber-ho, us ho han de preguntar. Deixeu de pensar que els que són al capdavant en saben més. És erroni. No us fixeu només en allò que han fet bé, les samarretes i els onze de setembre, sinó en el que no s'ha fet o s'ha fet malament. On són les signatures del "Signa un vot"? Desaparegudes per què es demanava exigir una DUI? On són les denúncies signades el 9 de novembre de 2014, quan es va fer la consulta?

Si voleu que es respecti la resolució presentada i aprovada el 9N, ho heu de fer saber. Si no us ho pregunten i parlen per ells, protesteu. El que digui el president de l'ANC representa a tots els membres de l'ANC. No us deixeu enserronar.

Les pressions d'alguns polítics per evitar l'acció als carrers serà gran. Veieu l'exemple, sinó, de l'ínclit Francesc Homs, dient que la campanya Sense Por ens ha tret el somriure. Senyor Homs, el somriure mantingut et fa posar cara de tòtil. Ja hauria de saber-ho.

Un servidor es va donar de baixa de l'ANC quan va veure com funcionaven les coses. No feu el mateix, no vaig fer bé. Aquesta oportunitat que tenim per davant és única i no podem deixar-la només en mans de polítics, i menys en mans dels que ho volen ser.

Per a qui són els ous?

Blog
3/21/16
Lluís Turró Cutiller
6,124
0

Potser no hauríem de tenir tantes manies.

Mireu, l'actual presidenta del Parlament deia, el 2013, que havíem d'exigir la independència, que volia una declaració unilateral perquè "ens ho mereixem". No ha pas canviat res, oi? Tret que llavors també deia que mai no es dedicaria a la política. D'acord, sí, per ella han canviat les coses. Se li ha passat la pressa a la "presi".

Però... per nosaltres no ha canviat res, oi? Bé prou que vam votar el 27S per aconseguir una majoria parlamentaria independentista que declarés la independència, no? Perquè aquest era el motiu de les plebiscitàries, no era pas pactar un referèndum amb l'estat espanyol.

I mira que van arribar tard les plebiscitàries. Havien de ser després del 9N, el març del 2015, si l'estat espanyol no ens deixava decidir. I de decidir, el que es diu decidir, res de res. Això sí, en vam treure una festa de la democràcia, un president imputat i poder retrasar les plebiscitàries.

On era? Ah sí, no hauríem de tenir tantes manies.

Potser ja toca tornar a prendre els carrers. I tornar a exigir. I anar carregats d'ous.

I quan la colla del no-he-fotut-mai-ni-brot, la que porta des del 2013 dient que fa estructures d'estat, ens digui que l'enemic és allà, en terres estrangeres, dir-los ben fort i clar perquè ho entenguin:

"No nois, no us equivoqueu. Els ous són per a vosaltres".

Voluntat sotmesa

Blog
8/23/15
Lluís Turró Cutiller
6,054
0

Fa poc, en una entrevista feta per Ara oMai, Elisenda Paluzie avisava:

"en un context com el nostre, que és no acordat amb l'Estat, el problema de fer la declaració és ser capaços de fer-la efectiva, amb decrets o lleis immediats que suposin el control de la hisenda, territori i infraestructures energètiques. Això implica un grau de força política, cohesió, autoritat i determinació del govern enormes. Dubto que hi sigui."

Poc després, Raül Romeva amenaça l'estat amb una DUI, a l'hora que deixa la porta oberta a:

"parlar de federalisme, a condició que el subjecte a federar sigui una Catalunya sobirana."

Quasi al mateix moment, Jordi Sànchez s'apunta a la festa de la DUI mentre proposa als catalans el dia de la marmota tot dient:

"Un triomf de l'independentisme el 27-S no implica cap declaració unilateral d'independència tot seguit, ni al setembre ni a l'octubre. És més, cal que el govern es torni a dirigir al govern espanyol per pactar el referèndum negat el 9-N, que en un termini raonable permeti discernir de manera inequívoca si Catalunya vol ser independent."

Un problema de voluntat

Tal i com avisa Elisenda Paluzie, sense determinació no anem enlloc. El comportament d'alguns dels nostres líders és més semblant al del nen que protesta, que al de l'adult un cop presa una decisió. Si ja saps on vas, el missatge és inequívoc. Si anem a per un estat independent, les declaracions de Romeva i Sànchez sobren.

Vull recordar que el punt de negociar un referèndum per la independència amb l'estat espanyol no hi era a l'acord de creació de Junts pel Sí. Anant més enllà, en l'acord es deia:

"Procés cap a la creació d'un estat independent. Si els ciutadans de Catalunya escullen, a través de les eleccions del proper 27 de setembre, una majoria de diputats a favor de la independència, s'iniciarà un procés cap a la creació d'un Estat independent."

Aquest text desapareix en la web de la candidatura i en el seu lloc podem trobar un lacònic:

"Si el 27 de setembre aconseguim una majoria clara i àmplia al Parlament de Catalunya començarem l'última etapa del procés per aconseguir la plena sobirania. La candidatura de Junts pel Sí vol construir un país nou perquè les futures generacions puguin gaudir d'un futur millor i més just."

Es a dir, canviem "estat independent" per "plena sobirania". I el que és pitjor, canviem la "majoria de diputats independentistes" per "una majoria clara i àmplia" i, s'entén, sobiranista.

Un malpensat diria que, un cop aconseguit el pacte pel Junts pel Sí, tornem als vells missatges. Retrets al l'estat espanyol, rebequeries i poc més.

Recordeu el "nacionalista és més que independentista"? Doncs sobiranista deu ser encara més. Potser com independentista amb la voluntat sotmesa. Ho haurem de preguntar.

El perill d'anar a mínims

Blog
7/12/15
Lluís Turró Cutiller
6,540
0

Jo sóc dels molts que pensem que els nostres polítics no saben què fer amb les nostres ànsies d'independència. La incapacitat mostrada aquests més de trenta mesos de procés fa por. No hem exercit el dret a decidir, no tenim estructures d'estat i hem obeït tot allò que ens ha imposat l'estat. Som on érem, tot per fer.

Proclamar les expectatives

El 2012 demanàvem independència. En boca de tothom això era una declaració unilateral d'independència. En el decurs d'aquests trenta mesos ens ha semblat que anàvem aprenent més coses i que ja podíem entrar en el detall de com s'havia de fer tot. Que si unilateral no, perquè tota declaració és unilateral. Que si no la reconeixerà ningú. Que si la reconeixerà tothom perquè Catalunya és un actiu important a Europa. La qüestió és que hem acabat empassant-nos tota aquesta informació i baixant les expectatives. La declaració unilateral d'independència s'ha transformat en una petició d'unitat per tenir un parlament independentista. Allò que creiem que ja teniem el 2012. El 28 de setembre del 2015 tornarem, doncs, a començar.

La rebaixa a mínims

Com ara sabem tant de procés, més de trenta mesos d'aprenentatge, ens prenem la confiança de tractar els polítics com si fossin socis enlloc dels reis d'orient. No els hi demanem allò que ja ens han dit poc viable, sinó que, tan entesos nosaltres, la societat civil, entrem a negociar què és millor i què no.

Una de les darreres peticions que he sentit és un referèndum unilateral vers la independència un cop guanyat el 28 de setembre del 2015.

Sento dir que, en la meva opinió, és un error. Nosaltres els podem veure com els nostres socis, però ells ens veuen com societat civil demanant lo impossible. La nostre negociació de mínims, allò que és possible, la transformaran sempre en una carta als reis, allò que és desitjat. El resultat final és anar rebaixant.

Quin problema hi ha en reclamar la declaració unilateral d'independència? No estem pas dient que ho facin ja, ni que ho facin malament, ni quin és el millor ordre. Estem dient que ho facin, que no s'adormin, que estem pendents. Rebaixar les expectatives a mínims només és per persones de confiança. Sento dir-ho, però pels polítics, la carta als reis.


© turro.org, 2011-2018

lluis@turro.org
Tel. +34 609323947